La construcció del Columbari està relacionada amb un ritu religiós funerari, la incineració, que fou vigent en el món romà fins al primer terç del segle II d.C. Les despulles del difunt, col·locades damunt una pira de llenya, eren cremades, i les cendres que s’obtenien, guardades en unes urnes de fang. Al voltant del segle V a.C., les urnes cineràries es van dipositar en uns edificis de planta circular o rectangular que disposaven de nínxols o fornícules adossades a les parets. Aquests llocs sagrats, com que s’assemblen als colomers, es deien columbaria, mot d’on ve la denominació actual.

El Columbari presenta en la part inferior l’estilobat, fet amb una pedra de la zona i decorat amb arcuacions de set maons cada una, que descansen damunt d’unes columnes rudimentàries. És per aquesta característica que el Columbari és únic en el món.

Damunt l’estilobat s’aixeca el cos de l’edifici, que consta d’un repeu i una paret de carreu petit, dividida en trams per columnes toscanes adossades al mateix edifici. Cada columna té el seu capitell. Per sobre dels capitells i separada per una filada de carreus hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La teulada descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües i devia ser d’imbrex i tègula.

El sistema de construcció visible a l’exterior és l’anomenat soga i tió, que utilitza carreus petits importants de les pedreres del Tarragonès. De la part de dins la paret està feta de pedra de les Planes. Per unir aquests dos elements s’ha fet servir morter i pedruscall.

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts per mitjà d’una paret central que separava el pòrtic (pronaos) de la cel·la (naos). Ignorem com devia ser el pòrtic. La cel·la, que era el lloc sagrat, és quadrada i té un absis semicircular al fons acabat en arc de mig punt, destinat a acollir la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari.